Laos

Per a molts turistes Laos no és més que una curta excursió des de la veïna Tailàndia, un viatge llampec a les ciutats laosianes de Vientiane, Vang Vieng i Luang Prabang. Però Laos és molt més que això, és infinitament més que això. És un extens país selvàtic amb multitud de petits poblats ancorats en un mode de vida totalment tradicional, allunyats encara del progrés i escampats per perdudes regions obertes molt recentment als viatgers. No hi ha grans monuments, ni muntanyes famoses, ni platges, però és dels pocs llocs on es pot assaborir la verdadera essència del sud-est asiàtic en tota la seva magnitud. Per les selves del muntanyós nord i per les planes fluvials centrals i meridionals regades pel Mekong, s'escampen gran nombre d'ètnies amb llengua i cultura pròpies, agrupades sota el paraigües d'un budisme present en el dia a dia i impregnat de creences animistes. És tracta d'un país eminentment rural on la senzillesa i l'hospitalitat, accentuada encara més  pels valors que els aporta el budisme, és la nota predominant d'una població que viu bàsicament dels recursos naturals.  I el més sorprenent és que la història no ha estat precisament benèvola amb aquest humil territori doncs disposa d'un rècord poc conegut: ha estat el país més bombardejat del món, ja que durant la 2ª Guerra d'Indoxina els nord-americans hi van llençar 2 milions de tones de bombes. Malgrat tot, no hi ha rancor en les seves mirades, tant sols hospitalitat i un somriure permanent. 

Decidim baixar en barca pel riu Mekong durant un parell de dies

Una vegada creuat el Mekong, ja dins del país de Laos, vam decidir baixar en barca pel riu durant un parell de dies fins a Luang Prabang esgarrapant així una mica de temps, doncs les comunicacions terrestres per aquesta selvàtica i muntanyosa regió són molt precàries i complicades. 

Les comunicacions terrestres per aquesta selvàtica regió són complicades

Van ser dos dies de relax, lliscant riu avall per les tranquil·les i tèrboles aigües d'aquest gegant aquàtic, les mateixes que havien nascut als cims més alts de l'Himàlaia, travessant després l'altiplà tibetà, Xina, Myanmar, Tailàndia, Laos, Cambodja i, finalment, Vietnam, desembocant al Mar de la Xina Meridional, després d'uns 4.500 kms de recorregut.

Descendint el riu Mekong

La bellesa hipnòtica del paisatge i la remor del vell motor feien entrar en un estat oníric on es barrejaven les imatges mentals que, en el seu dia, el cervell es va imaginar arrel de la lectura del llibre de Joseph Conrad: "El cor de les tenebres", sobre el qual es va basar la mítica pel·lícula "Apocalypse Now ", fins al punt de mesclar-se realitat i ficció. Por i atracció a parts iguals envers el submón fosc i desconegut que s'amagava entre la impenetrable espessor.

Moll de Pakbeng

Vam amarrar en un petit port enmig de la vegetació, a Pakbeng, per fer nit i seguir navegant el dia següent. L'endemà fou un dia semblant, encara que la vall poc a poc s'anava obrint més i no hi havia altra cosa a fer que contemplar com els poblats se succeïen a la riba del Mekong, autèntic eix vertebrador del territori.

Els pobles s'anaven succeint a la riba del Mekong

  

Luang Prabang

Cap al tard vam desembarcar a l'exòtica Luang Prabang, antiga capital de Laos i Patrimoni de la Humanitat. A la riba del Mekong i rodejada de turons selvàtics és un bon lloc on descansar i recuperar forces. Malgrat ser el primer destí turístic del país, es tracta d'un indret tranquil, que encara conserva cert aire d'antany  amb un casc antic replet de cases colonials i temples budistes on els mercats i comerços del carrer fan bullir la ciutat, encara que amb un aire relaxat i contemplatiu.

Pedalant cap al sud.

Després d'haver gaudit de les comoditats i l'encant de Luang Prabang, vam muntar de nou sobre les nostres bicicletes i vam seguir el nostre periple en direcció sud, apartant-nos per uns dies del riu Mekong. Pedalar per Laos és molt diferent de fer-ho per Tailàndia, sobretot per que aquí es tornava a circular per la dreta (detall important!). El canvi de país és un autèntic salt en el temps, un escenari diferent on la modernitat i la tecnologia encara hi entren en comptagotes.

Travessant en piragua el riu Nam Khan

Encara a prop de Luang Prabang vam muntar en una piragua per travessar el riu Nam Khan i visitar les singulars cascades de Tad Sae. No eren molt altes ni especialment cabaloses, però l'indret on es troben és d'una bellesa molt especial, doncs discorren per enmig d'un bosc, creant multitud de salts d'aigua sobre un nítid fons calcificat recobert per una aigua cristal·lina.

Els espectaculars salts d'aigua de Tad Sae

Tad Sae és un racó d'una singular bellesa que no deixa indiferent



Durant les hores centrals del dia Tad Sae és un bon indret on reposar abans de tornar a pedalar

Malgrat la singular bellesa, l'indret no està massa concorregut i vam trobar, més que res, visitants laosians. Refrescar-se en aquest entorn espectacular després de pedalar sota el sol tropical és un regal d'aquells que no s'obliden fàcilment. Esperem que Tad Sae no s'acabi massificant i conservi aquest encant durant molt i molts anys.

Cascades de Tad Sae

Excursió pels entorns de Tad Sae




Acampant enmig de les muntanyes del Nord de Laos

Després d'una petita excursió a peu per l'entorn selvàtic de Tad Sae, vam tornar a agafar les bicicletes per acabar d'aprofitar les hores de tarda que encara ens quedaven. La nit ens va caure a sobre just al coronar un port de muntanya enmig d'una espessa vegetació, així que ens vam veure obligats a acampar.

 

Pedalant pels rústics poblats del nord de Laos

El dia següent ens esperava una dura etapa de gairebé 100 kms i més de 2.000 metres de desnivell positiu per una carretera que, malgrat ser un eix de comunicació important del país, feia gala d'un trànsit ben minse. Per compensar la duresa de l'etapa, el paisatge ens va regalar una col·lecció inacabable d'estampes de la vida rural laosiana.

Unes rates per esmorzar?

A prop dels pobles hi havia molta vida a la carretera: camperols treballant les terres, vailets jugant, pastors vigilant el bestiar o petits comerços esperant que algú s'hi detingués.

Millor una sopa de fideus d'arròs!

La oferta gastronòmica del Laos rural no era massa amplia però suficient. Bàsicament ens alimentàvem d'arròs bullit, sopa de fideus d'arròs (noodles) i fruita, que amb la forta calor que feia durant el dia venia molt de gust.

Pobles del nord de Laos

El continu puja i baixa de les carreteres del nord de Laos s'escolava entre turons recoberts d'un mantell de vegetació esquitxat de petits poblats que vivien amb el que els obsequiava la generosa natura d'aquest entorn: pinyes, bananes, papaies, peix, caça i, sobretot, arròs.

Vam deixar enrere els frondosos turons ondulats 

Després d'uns dies travessant les frondoses i sempre verdes muntanyes del nord de Laos, saltant colls i rodant per carreteres sinuoses vam entrar a la província de Xieng Khouang, de característiques força diferents a les que havíem trobat.

La província de Xieng Khouang és un extens altiplà amb un relleu més suau

Vam deixar enrere els turons ondulats i vam entrar en un extens altiplà a més de 1.000 metres d'alçada amb relleus suaus que, en alguns casos, s'enfilaven per sobre dels 2.000 metres. La espessa vegetació va deixar pas a bosquets de pins i eucaliptus, camps de cultiu esquitxats de bestiar i els colors van agafar tonalitats més ocres. Les temperatures no eren tant altes i la humitat era més baixa. Fins i tot el paisatge es pot dir que tenia un cert aire mediterrani.

Laos, el país més bombardejat del món

Però el que més crida l'atenció a l'arribar a Phonsavan, actual capital de la província de Xieng Khouang, és la gran quantitat de bombes rovellades que hi ha exposades arreu. Això és degut a un fet bastant desconegut però que no ho hauria de ser degut a la seva transcendència i a les conseqüències que va comportar i encara comporta avui en dia: Laos és el país de la història més bombardejat i aquesta regió és la més bombardejada de Laos.

Els nord americans van llançar més de 2 milions de tones de bombes sobre el poble laosià

Durant la II guerra d'Indoxina, més coneguda com a Guerra del Vietnam, entre els anys 1964 i 1973, els nord americans van llançar més de 2 milions de tones de bombes sobre el poble Laosià, que aleshores era un país neutral, amb una població rural que vivia íntegrament de l'agricultura i que era aliena als interessos polítics i econòmics de les grans nacions. En van llançar més que durant tota la II Guerra Mundial i es calcula que encara queden un 30% per explotar.

Forat deixat per l'explosió d'una bomba 

La majoria d'aquestes bombes eren de dispersió i actualment encara continuen provocant moltes morts i mutilacions, especialment entre els agricultors i la canalla que campa lliurement per les zones rurals. Des de l'acabament de la guerra 12 mil persones han estat víctimes d'explosions accidentals d'UXO (unexploded ordnance, artilleria sense explotar) i encara avui, malgrat els esforços de moltes ONGs, el territori laosià continua estant infestat de bombes.

Malgrat ser aquest un blog dedicat bàsicament al cicloturisme, crec que val la pena fer un petit incís per contribuir a publicitar una mica aquesta guerra "no oficial" que els nord americans van intentar tapar. De fet és mundialment coneguda com la Guerra Secreta de Laos, durant la qual els EUA estaven en guerra amb Vietnam del Nord per intentar evitar que s'escampés la "epidèmia" comunista per la regió.

Els EUA recolzaven a Vietnam del Sud i  per això Vietnam del Nord utilitzava Laos, país oficialment neutral i amb qui compartia uns 2 mil kms de frontera, per a comunicar-se amb sectors del Vietnam del Sud, mitjançant la coneguda Ruta de Ho Chi Min. Per aquest motiu els EUA van decidir bombardejar indiscriminadament tot aquest sector de Laos llançant milions de bombes durant els anys que va durar el conflicte (s'ha calculat que durant 9 anys cada 8 minuts queia una bomba sobre Laos).

Un fort sentiment anti americà es va anar desenvolupant en aquesta regió rural on plovien explosius sense parar i es va formar una guerrilla comunista recolzada pels nord vietnamites, fet que va provocar una intensificació del bombardeig nord americà. Per lluitar contra aquestes guerrilles, el govern dels EUA va entrenar a milers de hmongs, una ètnia que vivia per aquestes regions de la selva laosiana, i durant anys hi va haver enclavaments secrets on s'entrenaven per "usar-los" en la guerra bruta i secreta de la CIA.

Hmongs de les selves laosianes

Quan l'any 1975 els comunistes van guanyar la guerra, Laos es va proclamar comunista i els EUA van fugir amb la cua entre cames, abandonant a tots els hmongs a la seva sort, de manera que es van veure obligats a refugiar-se pels racons més amagats de les selves laosianes. A principis d'aquest segle encara s'han descobert poblats hmong rebels que vivien amagats subsistint de manera precària dins d'aquesta província de Xieng Khouang. 

Mercat de Phonsavan

A l'actual Phonsavan hi ha algun museu i activitats que giren entorn d'aquest fet, com per ara l'interessant documental que passen sobre LA GUERRA SECRETA DE LA CIA, mercats de productes artesans de l'ètnia hmong i guiatges per escenaris de la guerra. Però tot això forma part del passat, i els seus habitants viuen el dia a dia amb optimisme i amb una rialla permanent, mostrant el seu caràcter desenfadat i hospitalari i això és quelcom que es pot palpar, per exemple, al bulliciós mercat de la ciutat.

La sopa de fideus d'arròs és el plat estrella de Laos

Aquest és un excel·lent lloc on provar, per uns mòdics preus, el menjar tradicional de Laos i tota la seva varietat de sopes de fideus, salses picants i fruites exòtiques. Pels més atrevits també hi ha un bon assortiment d'invertebrats crus o a la brasa!

Delicioses larves d'abella per picar!!







-Aguanta eh!!  -Sí si , tranquil.  (Sortint de Phonsavan)

Vam deixar Phonsavan i el seu bèl·lic passat recent, per anar en busca d'un passat molt més llunyà. Uns 2.000 anys més llunyà. Sobre les nostres bicicletes vam anar a visitar una joia arqueològica a nivell mundial: El Pla de les Gerres, una gran planúria on hi ha disseminades milers de gerres de gran mida esculpides sobre diferents tipus de roca. N'hi ha de fins a 7 tones de pes i 3 metres d'alçada i van ser construïdes en diferents èpoques compreses entre fa 400 i 2.000 anys.

El  Pla de les Gerres número 1

En tot l'extens altiplà hi ha gairebé 100 emplaçaments de gerres, alguns tan sols amb una, i altres amb unes 400, però només hi ha tres zones visitables, separades alguns kms entre si, així que vam dedicar la jornada a visitar les zones 1 i 2. Malgrat que hi ha diverses teories sobre el seu origen i funció, com ara urnes funeràries o recipients per contenir aigua o sal, de moment encara no se sap del cert.

Hi ha gerres de grans dimensions (Pla de les Gerres 1)

La veritat  és  que resulta espectacular i inquietant deambular entre aquestes gerres gegantines excavades manualment fa tants anys sobre diferents tipus de roca (fins i tot algunes sobre el duríssim granit!) i disseminades per les extenses planúries de Xieng Khouang.

Gegantines gerres al Pla de les Gerres

Tota aquesta zona va ser molt intensament bombardejada pels EUA i encara era fàcil observar els múltiples forats testimonis, una vegada més, de la barbàrie humana. S'han desactivat i retirat milers d'explosius però tot i això estava ple de cartells recomanant que no sortissis dels camins marcats.

Forat d'una bomba al Pla de les Gerres

Socorro!!!

Arbre dins d'una gerra

Gerra de grans dimensions

Vam acampar prop d'unes cascades

La nit ens va atrapar pedalant per una zona de frondosa vegetació i mentre buscàvem un llogarret tranquil on acampar, vam trobar una dona que ens intentava dir alguna cosa, gesticulant amb la mà com si es tallés el coll, com dient-nos que marxéssim per que per aquesta zona hi havia bandits que ens decapitarien. Una mica inquiets i preocupats vam acampar en una espècie de petit aixopluc de fusta que vam trobar en un indret d'aspecte selvàtic, al costat d'unes cascades.

Cobert on vam acampar per evitar la gran humitat nocturna

Més tard vam saber que per aquella regió és on hi havia els últims rebels hmongs entrenats i posteriorment abandonats pels EUA (veure unes quantes ratlles més amunt). Tot i que el govern ja havia signat uns tractats i ja estaven "pacificats", la zona no s'havia obert al turisme fins feia molt pocs anys i fins al 2005 els soldats laosians encara perpetraven matances d'assentaments  hmongs per aquesta regió, fets repetidament denunciats per amnistia internacional.

Company d'habitació

Ens va costar de dormir doncs fora de la tenda sentíem sorolls de passos i sons diversos provinents de la espessa boscúria. No va ser fins l'endemà al matí que vam veure que no havíem dormit sols i havíem compartit el cobert amb... un grup d'enormes aranyes d'aspecte agressiu!!

Pedalant per l'altiplà de Xieng Khouang, a prop del Pla de les Gerres

Després de visitar la tercera zona del Pla de les Gerres, ens vam perdre per pistes de terra que s'endinsaven per una zona muntanyosa (on vam trobar una altra dona que ens deia que no passéssim i ens va fer el mateix gest que l'anterior!) i vam recular fins a la població de Muang Khoun, antiga capital de la província de Xieng Khouang, reconstruïda després que desaparegués sota una pluja de bombes nord americanes. 

La pista s'escolava entre els turons selvàtics típics de Laos

A partir d'aquí vam tallar cap al sud per pistes amples i carreteres secundàries amb trànsit gairebé inexistent. Primer vam ascendir un petit coll, deixant enrere l'atiplà del Pla de les Gerres i, per una pista en obres (que segurament volien asfaltar) i en llarga baixada ens vam submergir de nou en paisatges típicament laosians de turons i muntanyes selvàtiques per on s'escolava la pista, solitària i salvatge, com una immensa cicatriu tallant una frondosa catifa verda.

Poblat laosià

Els petits poblats se succeïen, primerament molt de tant en tant i després més a sovint, regalant-nos boniques postals de la vida rural laosiana. Malgrat la seva senzillesa, a mesura que baixàvem, gairebé sempre paral·lels a algun riu, les construccions mostraven certes peculiaritats pròpies de cada poblat.

Creuant el riu

La pista seguia el curs de rius principals i molts dels ponts que travessava s'estaven construint i, per això, havíem de creuar-los en piragua o per rudimentaris pontets on costava aguantar l'equilibri, sort que la canalla, amb un tímid somriure, s'oferia desinteressadament per ajudar-nos a portar les alforges.

Travessant un rudimentari pont amb l'ajuda dels nens i nenes del poblat

A Laos, com a la majoria de països en vies de desenvolupament, hi ha gran quantitat de canalla per tot arreu, sempre respectuosos amb el visitant i disposats a donar un cop de ma quan és necessari.

Com pesa!!

Me la canvies?

Nens i nenes que venen de buscar pedres precioses al riu

Nens remullant-se pels patamolls de Laos

Pistes de bon rodar i paisatges espectaculars

Aquests dies de ruta des de Muang Khoun van ser molt agraïts des del punt de vista cicloturista: pistes de bon rodar, paisatges espectaculars esquitxats de poblats tradicionals, gent hospitalària que vivien al ritme que marcava la natura i, de tant  en tant,  algun rústic alberg on passar la nit. Què més podíem demanar?

Quina sopa més bona!! glup! 

Per omplir l'estómac sempre trobàvem algun xiringuito de carretera on menjar una bona sopa de fideus de verdures acompanyada d'una amanida laosiana. La veritat és que no hi havia massa cosa més, però ja ens estava prou bé. De fet portàvem dies menjant bàsicament arròs i sopa de fideus (fins i tot per esmorzar!!) i cada vegada la trobàvem més bona i ben diferent d'un lloc a l'altre. Gairebé estàvem impacients per saber quin regust tindria la sopa de fideus del següent garito!!

Tira ja la foto que vull provar els fideus!!

Els laosians sempre ens van tractar d'allò més bé i ens van demostrar ser una gent molt generosa i plena de bones intencions, nobles d'esperit i de tarannà tranquil i contemplatiu. Llàstima que la comunicació fos tant difícil! Tot i això vam aprendre algunes paraules en laosià que sempre  eren motiu de rialles al intentar pronunciar-les.

Uff, quina calor!!!

Durant les hores centrals del dia la calor era considerable i ens veiem obligats a parar de tant en tant i buscar alguna ombra. A mesura que ens apropàvem a Paksan els signes de civilització anaven en augment i començaven a aparèixer petits quioscs on preparaven uns batuts molt bons i refrescants, encara que força artificials. De fet, aquest tipus de beguda estava molt estesa pels tres països d'aquest viatge ciclístic. 



Cova on els habitants de Muang Huong s'amagaven dels bombardejos dels EUA

Al passar per la població de Muang Huong, mentre preníem un refresc en un d'aquests quioscs de carrer, un grup de vailets ens van portar caminant fins a uns afloraments de roques càrstiques que hi havia allí mateix. Dins d'aquestes hi havia una espectacular cova on, no fa masses anys, els habitants de la zona s'amagaven dels bombardejos dels EUA.

Després d'uns dies espectaculars creuant muntanyes del nord de Laos, vam arribar a la ciutat de Paksan, de nou a la riba del riu Mekong, que feia de frontera natural i política amb Tailàndia. A partir d'ara ja deixaríem enrere les muntanyes i seguiríem cap al sud, paral·lels al curs del Mekong i a la frontera amb Tailàndia. Podríem dir que si Laos té una forma de flor, ara començàvem a descendir per la seva tija.



Acompanyants de viatge

Com que la nostra intenció era pedalar per carreteres secundàries i per l'etapa següent no vam trobar alternativa que no fos per la N-13 i, a més a més, el paisatge perdia bastant d'interès respecte els dies anteriors, vam decidir agafar un bus des de Pakse fins a Thakhek i de pas guanyar un dia per poder acabar de tancar el bucle ciclístic pels 3 països.

Menjant peix fresc a la riba del Mekong

El trajecte fou per una carretera amb trànsit (encara que ben poc si ho comparem amb les nostres carreters principals!) i el paisatge va ser força monòton, majoritàriament per planes cobertes de densa vegetació  arbustiva. Al arribar a Thakhek, ciutat força gran i amb tot tipus de serveis, vam buscar allotjament i ens vam regalar un bon sopar de peix fresc (a preu de ganga, com gairebé tot a Laos) a la vora del riu Mekong.



Pedalant de Thakhek a Savannakhet

A partir de Thakhek, vam seguir cap al sud, evitant la N-13 i pedalant per pistes de bon rodar, pràcticament planes. Des de que vam deixar el nord de Laos, la muntanya gairebé havia desaparegut i ara anàvem seguint el curs del Mekong, gairebé a tocar d'aquest, el qual s'escolava mansament i arribava a fer més d'un km d'amplada. El paisatge ja no era tant selvàtic i ara predominaven els camps de cultiu i les piragües de pescadors.



Mercat vora el Mekong, a Savannakhet

Vam fer els 115 kms que separen Thakhek i Savannakhet d'una tirada, ja que el terreny era bastant pla i el desnivell acumulat no va superar els 200 metres. Aquesta última ciutat és la 2ª més poblada de Laos (uns 120.000 habitants) i es troba també a la riba del Mekong, amb un llarguíssim pont que comunica el país amb la veïna Tailàndia.

Travessant poblet del sud de Laos

Durant els següents dies vam seguir pedalant cap al sud, sempre pel costat laosià del Mekong, seguint pistes i carreteres secundàries que passaven per poblats d'agricultors i pescadors, mostrant-nos bucòliques estampes del món rural i compartint divertits moments amb els seus habitants.



La curiositat dels nens i nenes laosians

Que em deixeu un lloc?

Posta de sol sobre el Mekong

Camps d'arròs, búfals d'aigua i nenúfars. Típica estampa del sud-est asiàtic.

Contemplant el riu Mekong

Cascades de Tad Phasouam

Finalment vam arribar a Pakse, capital de la província laosiana de Champasak amb gairebé 100.000 habitants. És una prospera ciutat amb un modern pont sobre el riu Mekong que la comunica amb Tailàndia i la converteix en un important centre de comerç. Hi ha una bona oferta d'allotjaments turístics ja que és el punt de sortida per visitar l'interessant altiplà de Bolaven, conegut per les plantacions de cafè i per les seves espectaculars cascades.

Cascades de Tad Phasouam

No disposàvem de suficient temps per visitar pedalant l'altiplà de Bolaven (en bici cal preveure com a mínim una setmana) i teníem clar que no ens el volíem perdre. A més a més les nostres cames també necessitaven algun dia de descans, així que vam decidir llogar una moto a Pakse i marxar tres dies a fer una volta circular per aquest altiplà del sud de Laos.

Cascades de Tad Soung (a dalt es pot veure la Montse)

Qui disposi de temps és molt recomanable realitzar aquesta volta pedalant, doncs la veritat és que és un lloc molt especial, d'una gran bellesa paisatgística, amb temperatures més fresques i agradables, espectaculars salts d'aigua, turons selvàtics i extenses  plantacions d'un cafè d'excel·lent qualitat, introduït pels francesos a principis del segle XX. Lògicament la seva producció va minvar dràsticament durant la guerra, però ara sembla que s'està recuperant amb força i és la base de l'economia de la regió. 





Cascades de Tad Soung des de baix



Cascades de Tad Lo

Aquest altiplà està regat per una sèrie de rius que al travessar-lo formen espectaculars cascades en paratges naturals de gran bellesa. Tot i que a totes s'hi pot arribar en vehicle, algunes es troben en indrets solitaris i poc freqüentats, mentre que en d'altres ja hi comença a haver un turisme  incipient, amb xiringuitos, bungalows i petits restaurants.





Cascada de Tad Faek

Cascada de Tad Huakhon

Cascada de Tad Huakhon

 

Cascada de Tad Katamtok

Dalt de la cascada de Tad Katamtok

La Montse olorant el cafè de les plantacions de Bolaven

L'altiplà de Bolven està situat al voltant dels 1.000 metres d'alçada i el seu clima és molt propici per al cultiu de diferents varietats de cafè, encara que la varietat robusta és la que hi creix millor. Hi ha petites plantacions  familiars i altres de més grans agrupades en cooperatives, fins i tot vam veure granges de producció de cafè ecològic!


 




Grans de cafè assecant-se al sol a l'altiplà de Bolaven

Durant la nostra volta per aquest altiplà vam travessar petites i grans plantacions de cafè, alternant-se amb grans extensions de selva. També vam veure molts petits productors familiars que  estenien els grans de cafè pel voltant de la casa per a que s'assequessin.

Grans de cafè



Família de camperols a l'altiplà de Bolaven, Laos

Però l'altiplà de Bolaven és moltes més coses que cascades i plantacions de cafè. Nosaltres ens emportem també el record de les formes de vida tradicional de les diferents ètnies que habiten la regió, els vailets que ja de ben petits ajuden a casa treballant, el mercat de Thateng i les seves parades, les espectaculars bici-botigues ambulants, etc.

Tot seguit us en deixem una petita mostra:

Això si que són alforges i no el que porto jo!!

Un dels temples de Wat Phou amb la muntanya sagrada Phu Kao al fons

El dia següent de la volta motoritzada per l'altiplà de Bolaven, ja amb les cames ben descansades (però amb el cul destrossat!) vam tornar a muntar les nostres bicis i, des de Pakse, vam seguir cap al sud fins a Champasak, per visitar el temple de Wat Phou, declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO el 2001.



Les escales que condueixen al temple principal de Wat Phou

Es tracta d'un dels temples jémers més grans fora de Cambodja, construït bàsicament al segle XI, abans que el famós complex d'Angkor, al país veí. Es troba al peu d'una muntanya sagrada (wat phou significa temple de la muntanya) i és un racó on encara es respira força tranquil·litat, doncs queda apartat dels principals circuits turístics.





Sortida del sol sobre el Mekong des de Champasak

El dia següent, després de contemplar la sortida del sol sobre el riu Mekong, vam sortir de Champasak per anar fins la illa de Don Kong, situada al mig del mateix riu. Eren més de 100 kms però ara ja no quedaven restes de cap tipus de muntanya i el terreny era totalment pla i de bon rodar.



Rectes interminables sota un sol abrasador al sud de Laos

La veritat és que aquests trams del sud de Laos eren bastant monòtons, amb rectes interminables sota un sol abrasador. Circulàvem per la carretera N-13, ja que per aquesta zona gairebé no hi havia pistes ni carreteres secundàries, de fet no hi havia gairebé de res, ja que a mesura que ens apropàvem a Cambodja cada vegada hi havia menys pobles i menys circulació per les carreteres.




Botigues ambulants sobre dos rodes

Sort de les diversions que ens oferia la idiosincràsia laosiana, que ens amenitzava la ruta per aquestes regions amb estampes d'allò més curioses.

Creuant el Mekong en piragua direcció a l'illa de Don Khong

Al passar pel costat de Si Phan Don (que significa "les 4.000 illes") vam fer una parada obligada, ja que es tracta d'un tram molt ample del riu Mekong (durant l'època de pluges arriba a mesurar 14 kms d'amplada!!) on hi ha un gran nombre d'illes (tot i que segur que no arriba a les 4.000!!), moltes d'elles habitades, així que vam agafar una piragua motoritzada que ens portà fins a Muang Khong, el poble més gran de l'illa de Don Khong, una de les moltes d'aquest tram del Mekong.



Cascades de Somphamit, a l'illa de Don Khon, enmig del riu Mekong

L'endemà, des de l'illa de Don Khong vam agafar una altra piragua fins a l'illa de Don Det, situada una mica més al sud i des d'on vam saltar, a través d'un pont, a la veïna illa de Don Khon (no confondre amb Don Khong, d'on veníem) per visitar les espectaculars cascades de Tat Somphamit (o Li Phi) sobretot pel gegantesc cabal que porta el Mekong per aquestes latituds.





Si Phan Don és una tranquil·la i remota zona de Laos de gran bellesa.

A Si Phan Don (les 4.000 illes,) s'hi respira un aire encara més tranquil i relaxat que a la resta de Laos. L'embriagador ritme de vida dels pescadors i agricultors s'encomana i convida a passar-hi alguns dies, ajudats per la variada oferta de restaurants i allotjaments de que disposa. Les bucòliques estampes de camps d'arròs rodejats de palmeres i dels pescadors llençant les xarxes sobre el Mekong, a última hora de la tarda, quan el sol es pon a l'horitzó i tenyeix de vermell les calmades  aigües del gran riu.





L'illa de Don Det

Tots aquests atractius sumats a les cascades d'aigua abans esmentades i a la singularitat de trobar-se enmig del Mekong, han fet que aquests últims anys augmentés el turisme de motxillers en aquest racó de món, sobretot a l'illa de Don Det, amb l'afegit de xiringuitos, "guesthouses" i serveis varis que això comporta. Tot i que l'ambient és agradable i els locals són petits i d'estil bohemi, aquesta illa potser està perdent l'essència del mode de vida tradicional laosià.

Cascades de Khon Phapheng, al Mekong

Encara més al sud, ja a punt de sortir de Laos, el Mekong encara ens guardava una última sorpresa, les cascades de Khon Phapheng, no massa altes però les més amples de tot el continent asiàtic i principal motiu pel qual el Mekong no és navegable en aquesta zona. Aviat deixaríem de pedalar paral·lels al gran riu i aquest era un bon comiat, després de tants dies com a company de viatge.

Poc després de les cascades i després de gairebé un mes travessant Laos de nord a sud, arribàrem a la frontera de Cambodja i vam entrar en aquest país, tant o més maltractat que Laos per la història recent, on ens esperaven noves aventures i noves sensacions, però això ja pertany al capítol següent...





FINS ARA !!!!!!

3ª PART: CAMBODJA